Thursday, 20.09 @19h30
Quan ens enfrontem a la representació d’un paisatge visual que explica històries sense distinció d’inici ni final, és difícil comprendre immediatament el que tenim davant els nostres ulls. L’apreciació requereix paciència, recerca i, en un horitzó proper, suggereix l’acceptació.
Mentre es duu a terme aquesta tasca, un pot trobar teles que oculten i revelen la nuesa humana. Però com en un espectacle amb titelles d’ombres, l’observador només pot veure la projecció exterior d’un món intern. El que està amagat en aquest món és la recerca que impulsen les narratives visuals de Georg.
La representació bidimensional d’escenes perverses, sovint enigmàtiques, és portada aquí als seus orígens més antics. Un estil inspirat en un temps en què el contingut regia sobre la forma, quan el missatge prevalia per sobre de la representació de la realitat, en algun lloc abans del Renaixement i la seva precisió, marginal a les seves nocions de llum i ombra, perspectiva i proporció. Però no del tot. En una anàlisi més íntima un trobarà que les figures humanes i les formes geomètriques en el vocabulari visual de Pinteritsch poden existir en la frontera d’aquestes pautes clàssiques, ja que estan lluny de ser simples, gens properes a la ingenuïtat, i tan complexes com la voluntat d’un de bussejar en elles. Les seves composicions neixen de capes de narracions construïdes pacientment i poblades de significats simbòlics. Però no el tipus de símbols que es poden trobar en un diccionari de somnis, en una guia junguiana sobre astrologia o en qualsevol altre esquema formulat. Els símbols neixen aquí lliurement per evocar l’univers personal, les pors i els desitjos, la pròpia perspectiva única de l’experiència humana. En la senda d’aquesta idiosincràsia, un té la possibilitat (encara que no la certesa) de trobar un coneixement ordinari, sensacions conegudes i fins i tot fetitxes compartits. Tot es torna familiar d’una manera inquietant. Com si aquestes figures s’haguessin vist abans, i ressonin a través d’una percepció històrica de la construcció social.
Glitches divideixen als personatges per la meitat, els paisatges es barregen en moviments bruscs, els objectes s’interrompen, reconstrueixen, aleatòriament, destruïts i reconstruïts, coberts per una pintura acrílica rosa o retallats amb una fulla afilada. La goma d’esborrar té poc ús, potser perduda en la caixa de pintures de l’artista. Però no el llapis, ni el marcador ni el pinzell. Qualsevol pigment que es col·loqui en la superfície deteriora la realitat. També pot ser reemplaçat, però mai eliminat.
Com un trencaclosques que no mostra cap imatge en la tapa de la caixa, les composicions de Pinteritsch són una narració oberta, una invitació per ser narrades per les veus de diferents narradors. Aquestes narratives sovint es desenvolupen entre formes arquitectòniques sense un propòsit clar i habiten en espais dispersos amb píxels analògics, indicis per ser descoberts per l’ull atent.
La sexualitat és certament notòria en oposició a qualsevol tipus de tabú. En ocasions, quan les imatges de mugrons femenins són censurades en xarxes socials i sovint són cobertes per quadrats negres, l’explicitut dels personatges de l’artista s’acosta a una protesta, o potser a una declaració de lliure albir. A diferència de targetes censurades, les formes en angle recte en el paisatge semblen imitar els píxels d’un videojoc vintage, la qual cosa ens recorda el seu caràcter juganer.
El caos està definitivament present, com un foc cremant que es nodreix de cendres. No és un dirigent, més aviat un conseller. Juga respectuosament en ordre, com si un s’alternés per delatar i ocultar a l’altre. Mentre està fixat en aquest moviment antagònic, què hi ha aquí per ser desvetllat?
Text de Vitor Schietti
